Icebergs i guèisers

Aquesta és la lletra del tema que més ens interessa del disc dels Antònia Font. Es titula Icebergs i guèisers. A continuació teniu el vídeo i més a baix la lletra. Vídeo extret de Youtube.com.

Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap als oceans.
(icebergs)
Molt abans que habitassin sa Terra es éssers humans,
no hi havia ningú per mirar-les, només crustacis i algues.
(icebergs)
Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons,
mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida.

Som davant ses portes de l’infern,
m’és igual la mar infinita navegant a dins sa fosca,
som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap als oceans.
(guèisers)
Un piano caient de s’Empire State Building,
era tonta i rosseta, segons s’al·lot, sa jugueta.

Som davant ses portes de l’infern,
plataformes de petroli amb diàmetres enormes.
Som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Som davant ses portes de l’infern,
rodejat de flamarades molt amunt a dins ses ombres.
Som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Lamparetes

Lamparetes és l’últim disc creat pels Antònia Font. Consta de 14 temes, els següents: 

1. Me sobren paraules 
2. Coses modernes 
3. Islas Baleares 
4. Abraham Lincoln 
5. Clin Eastwood 
6. Icebergs i guèisers 
7. Calgary 88 
8. Pioners 
9. Boreal 
10. Es canons de Navarone 
11. Carreteres que no van enlloc 
12. Es far de Ses Salines 
13. Sospitosos 
14. Minutos musicales

Imatge extreta de GQ.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Antònia Font

El grup de música Antònia Font, és un grup mallorquí on tothom que els coneix sap d’ells que la imaginació és el seu fort, i sempre tenen el tema dels astronautes molt presents. La seva primera aparició va ser l’any 1997 amb una maqueta, més tard començaren a ser coneguts. No tenen un estil musical ben definit, ja que s’adapten lliurement a qualsevol estil.
Actualment, compten amb 7 àlbums, aquest són: Antònia Font (1999), A Rússia (2001), Alegria (2002), Taxi (2004), Batiscafo Katiuscas (2006), Coser i cantar (2007) i Lamparetes (2011).
Els Antònia Font són:

• Jaume Manresa: teclat
• Joan Miquel Oliver: compositor, guitarra i veu
• Joan Roca: baix
• Pau Debon: veu
• Pere Debon: bateria

Imatge extreta de Sonabe.wordpress.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Banda Sonora de la pel·lícula Niàgara

La banda sonora de la pel•lícula Niàgara, va ser composada per l’americà Sol Kaplan, el nom real era Solomon. Va néixer el dia 9 d’abril de l’any 1919 i va morir amb setanta – un anys el 14 de novembre del 1990, a causa d’un càncer. Ell va ser un pianista concertista, però al 1941 va començar a escriure música per a pel•lícules de Hollywood. Amb tan sols 34 anys va crear la banda sonora de la pel•lícula que treballem: Niàgara. Tot i que segur que no el coneixem com al famós John Williams, he de dir que va ser el compositor de produccions com Star Trek o Titanic.

Imatge extreta de Lastfm.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

La banda sonora de la pel•lícula Niàgara té una durada aproximada de 62 minuts en total. I, consta de 18 temes, aquests són:
1) Main title
2) Early morning
3) The walk
4) Rose and Patrick
5) The toy
6) The telephone call
7) The photograph
8) The body
9) The murder
10) The second call
11) The bells
12) Strangled
13) Remorse
14) The elevator
15) The ruse
16) The innocent girl
17) Kiss
18) Finale

A continuació, us deixo amb un minut i poc més perquè pogueu saborejar Niàgara. Vídeo extret de Youtube.com.

Informació extreta de IMDb

Trets bàsics de la pel·lícula Niàgara

La pel•lícula Niàgara, va ser estrenada l’any 1953. Va ser feta als Estats Units d’Amèrica per el director de cinema Henry Hathaway i produïda per Charles Brackett. Els protagonistes d’aquesta van ser Joseph Cotten, Jean Peters, Max Showalter, Denis O’Dea, Richard Allan i la famosa Marilyn Monroe.
Diu l’argument que tracta d’una parella que va a passar les vacances en un motel prop de les cascades del Niàgara. Des d’aquell moment, la seva relació va empitjorant. També coneixen uns veïns “d’habitació” i entre tots descobreixen parts l’un de l’altre que no coneixien.

Imatge extreta de Es.paperblog.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Jo, m'encarrego de fer un anàlisi de la Banda Sonora, no obstant, si en voleu més informació, relacionada amb la pel·lícula, podeu trobar-ne al PowerPoint que ha fet la meva companya Maria Benaiges, clicant el següent enllaç.
Pels que entenguin l'anglès, podeu mirar el tràiler de la pel·lícula. Vídeo extret de Youtube.com.

Informació extreta de Wikipèdia

Entrevista a Edwin Garcia González

Imatge extreta de Facebook.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç

A la setmana cultural del conservatori de música de Reus, va venir a fer una masterclass, el guitarrista Edwin García González. Ell va néixer a Colòmbia i va graduar-se a la Pontificia Universidad Javeriana de Colòmbia en Interpretació de Guitarra Clàssica. Més tard, es va especialitzar en el Grau Superior d’Instruments Antics de Corda polsada a l’ESMuC. Participa en formacions musicals com La Villanesca, a Lyon i Basilea; La Dispersione, a Algèria; l’ensemble l’Academia degli Animosi i Ripieno de Consort, de Barcelona; Eco de Indias, grup d’Amsterdam i l’Ensemble Alba Sonora de Bogotà, del qual n’és membre fundador, director i intèrpret.
Ha enregistrat diversos treballs discogràfics com Y toda la pena es aire, Romances, villancicos, Tonos y danzas del Renacimiento y Barroco Español, Del Mar del Alma i ha participat en l’òpera La Calisto, a l’Academia della Musica di Milano, i com a músic en escena en una obra teatral de Lope de Vega amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
Ha estat professor a la Universidad de Cundinamarca, de Colòmbia, a la Pontificia Universidad Javeriana de Bogotà i actualment, imparteix classes a l’Escola del Palau de la Música Catalana.
Abans de llegir l’entrevista, només m’agradaria destacar una cosa, i és que, s’ha de tenir en compte que l’Edwin, tot i que està llicenciat en guitarra clàssica, bàsicament es dedica a la guitarra barroca i, que l’entrevista canvia molt si es fa a un guitarrista que es dedica al clàssic que al barroc. Amb tot això, comencem.
1) Has tocat mai el Concierto de Aranjuez? Et va agradar?
Podria dir que sí i que no, ja que no l’he tocat de solista amb una orquestra, però sí que el vaig tocar a una audició amb acompanyament pianístic, tot i que solament vaig tocar el primer moviment. Sí, m’agrada molt.
2) Quina és la part, o moviment que més t’agrada? I el que menys?
Em basaré amb moviments: el moviment que més m’agrada és el segon; i, el que menys, el tercer.
3) Tens alguna cosa a afegir, anècdota o fins i tot “sentiment especial” envers al Concierto de Aranjuez?
Jo crec que si a algú li preguntés si coneix un concert de guitarra, més d’un cinquanta per cent et diria: sí, el Concierto de Aranjuez. Considero què és una obra molt maca, però molt coneguda i massa tocada i, quan molta gent toca una obra, se’n fan moltes versions i ja no té aquella essència del principi. Hi ha moltes més obres de Rodrigo que són ben maques i ningú les coneix, i ell va composar moltes obres, cosa per la qual considero que se l’hauria de valorar pel compositor què és i no simplement pel Concierto de Aranjuez. Una obra que a mi especialment m’agrada molt i és de Rodrigo és la Fantasía para un Gentil Hombre.
4) Quina importància creus que té el Concierto de Aranjuez en el món guitarrístic? I en el de la música en general?
Jo crec que si ets guitarrista, com a mínim, l’has de conèixer; en algun punt de la teva carrera musical t’hi has d’apropar. I ara, no solament en el món de la música, sinó que també en el de la vida en general s’ha utilitzat molt, tant en el cine com en el teatre. I, és peculiar que Rodrigo va composar el segon moviment quan van morir les seves dues filles, cosa que li dóna un toc molt especial.
5) Coneixes alguna relació del Concierto de Aranjuez amb les fonts, els déus i les aigües subterrànies?
No, mai n’he sentida cap i mai ho pensaria.
 

Bé, doncs fins aquí l’entrevista a Edwin García González. Va ser un plaer que em rebés amb els braços oberts i que no em posés cap tipus d’impediment.

Joaquín Rodrigo, el compositor

Imatge extreta de Maniadb.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç

Joaquín Rodrigo Vidre va néixer el 22 de novembre de l’any 1901 a Sagunt.
Per mala sort, als tres anys d’edat, perd la visió. Però això no va ser cap obstacle que impedís que als vuit anys s’iniciés en la música, estudiant piano, violí i llenguatge musical a València, on més tard va estudiar harmonia i composició amb professors de renom com Francisco Antich, Enrique Gomá i Eduardo Chavarri.
Va ser el 1923 l’any en el que s’inicià en la composició. L’any 1927, va estudiar composició amb el mestre Paul Dukas, a l’escola de música de París. En aquella època, va ser quan es va començar a donar a conèixer com a pianista i compositor, un pas clau per a fer-se amic de Ravel, Milhaud, Honneger, Stravinsky i Manuel de Falla. Sis anys després, al 1933, es casa amb Victoria Kamhi, una pianista turca.
El 1940, es consolida musicalment, estrenant la seva gran obra, El Concierto de Aranjuez. Ell deia que estava ambientada en el neocaticisme, en el qual hi continuava havent les formes típiques clàssiques, però que hi incorporava elements que unien la tradició espanyola amb la d’aquells temps. Un tipus d’estil autèntic i propi.
Algun exemple d’altres obres seves són el Cántico de la esposa o Cuatro madrigales amatorios.
En el moment en què va estrenar l’obra, se li van anar donant diversos homenatges, honors, distincions, premis i festivals com ara: membre numerari de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, a l’any 1950; Premi Doctor Honoris Causa per diverses universitats d’Espanya i de l’estranger; també va rebre, entre altres, la Gran Creu de l’Ordre d’Alfons X el Savi, a l’any 1953; la Legió d’Honor concebuda pel Govern francès, a l’any 1963; la Gran Creu del Mèrit Civil, a l’any 1966; el premi de la Fundació Guerrero, a l’any 1990 i per últim, a l’any 1996, el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
Va morir el dia 6 de juliol de l’any 1999 a la ciutat de Madrid.


Informació extreta de la pàgina web oficial de Joaquin Rodrigo.

L'època

Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, la màxima figura musical, que ens queda a Espanya és la del compositor sevillà Joaquín Turina, ja que Manuel de Falla va marxar. Turina no aportarà gaire cosa en aquest període, per això i un clima d’exaltació patriòtica entre els guanyadors de la guerra, ressorgeix el nacionalisme, que s’estava esvaint. Tot i que no hi és, Falla seguirà present, però busquen en les “arrels” postfallistes, cosa que suposa retornar al caticisme, que en molts casos, té arrels en les sarsueles. El caticisme suposa una injecció vital al neoclassicisme, ja que les referències que tenim van des de l’edat literària castissa per excel•lència, la d’un segle XVIII vist a través d’una barreja d’aristocràcia, tauromàquia, saraus i guitarreo.

Hi ha una bona quantitat de compositors que composen en aquest estil. Però no hi ha dubte que el període està dominat per una figura que, tot i els seus avantatges i inconvenients, no podem negar que va ser un músic important en el panorama musical espanyol del segle XX. Estem parlant un altre cop de Joaquín Rodrigo.


Informació extreta de: Gómez Amat, Carlos, Historia de la música española. Madrid: Alianza editorial

III. Allegro gentile

L’últim moviment d’aquest concert comença amb un ritme que ens incita a ballar, donat el seu ritme ternari. L’orquestra s’uneix amb un forte i amb la mateixa intenció. Joc de pregunta – resposta, com s’ha observat durant tot el concert. Aquest moviment em suggereix un tipus de dansa, on, de la manera tan senzilla que ho toca el guitarrista, no ho notem, però presenta un virtuosisme excepcional, ja que és un moviment per a no parar, perquè a la mínima que no siguis constant, pot desfer-se tot. Les flautes juguen molt amb la guitarra, i les cordes presenten amb abundància pizzicato, cosa normal per a donar lleugeresa al moviment. De cop, les trompes es fan notar, a l’igual que les trompetes, però retorna el caràcter lleuger de la guitarra, les fustes i les cordes. Podem sentir uns passatges de guitarra realment difícils, i l’acompanyament no es queda enrere, amb la dificultat afegida que ha de ser simplement com una remor, ja que el que s’ha de notar és la guitarra, però tenen molts ornaments i passatges complicats. El moviment acaba sense cap tipus de ritardando, simplement amb la senzillesa amb el qual ha començat.

A continuació, us deixo amb la versió del tercer moviment interpretada per Juan Manuel Cañizares i la Berliner Philarmoniker, amb Simon Rattle a la batuta.

La informació ha estat tota elaborada per mi

II. Adagio

El segon moviment, comença amb un rasgueig constant de la guitarra amb acompanyament de les “cordes baixes” (violoncels i contrabaixos). Tot seguit, el corn anglès fa un solo amb to menor, al qual, al següent compàs, s’hi afegeixen els violins primers. Mentretant, la solista segueix amb el rasgueig fins que als pocs compassos el corn anglès acaba el seu solo,que vindria a ser el tema A; el continua, de mateixa manera la guitarra, introduint el mateix tema amb variacions, és a dir, A’, i els violins primers segueixen acompanyant. Alguns instruments de la secció de vents s’incorporen en l’acompanyament. Al final de la presentació del tema principal amb la guitarra, sonen les trompes fent l’efecte d’eco, mentre el corn anglès torna a fer el seu solo. D’aquesta manera doncs, podem veure que aquí està interactuant la guitarra i el corn anglès amb la típica forma “pregunta – resposta”. En acabar el segon solo del corn anglès, s’afegeixen els violins segons, les violes i la secció de vent, amb un tema més càlid, amb més “emoció”, per part de la guitarra i l’orquestra; l’obra començava amb un piano, i fins a aquest moment, que s’ha derivat a un mezzoforte. Quan altre cop acaba el solo de la guitarra, els violoncels s’introdueixen de manera molt propera, més tard s’uneixen els violins amb la mateixa intencionalitat  i a semblança d’ells, continuen el primer oboè amb la primera flauta; i, com sempre la guitarra respon a la pregunta, que en aquest cas la feien l’oboè i la flauta. Aquest tema ja vindria a ser la B. Quan la guitarra acaba, responen els fagots de la mateixa manera que ho ha fet aquesta anteriorment i, ara es combina el joc de la “pregunta – resposta” amb la guitarra i els dos fagots. En aquesta part ja comença a sortir el tema C; des del tema B, podem apreciar que se’ns comença a presentar un major virtuosisme per part de l’intèrpret solista. A continuació, el joc anterior entre guitarra i fagots passa a ser guitarra amb tutti d’orquestra, fins que l’instrument solista passa a ser la trompa i “es va passant la pilota” a altres solistes com l’oboè. L’orquestra fa un tacet i entra la guitarra solista, a manera de cadència. Quan la guitarra acaba, entren les cordes i l’oboè, on aquest darrer és el que destaca. Comencem el tema D, un tema que entra de manera misteriosa quan ho fa la guitarra mostrant el seu virtuosisme. El tema alterna l’oboè amb un tema A’ i la guitarra amb el tema nou, el D. L’orquestra fa el primer forte, podríem dir apasionatto, on, al final queda un eco amb els clarinets i els fagots; la guitarra torna a fer una cadència. El moviment va repetint un esquema similar al que tenim ara fins que el solista fa una cadència final, després el tema es repeteix a poc a poc, com si s’anés esvaint, s’acaba, aquest fragment que a mi, em fa posar els pèls de punta.

A continuació, podreu gaudir de la guitarrista Kaori Muraji, gran intèrpret, sobretot, a part del seu gran virtuosisme, per la seva expressivitat. Vídeo extret de Youtube.com.

La informació ha estat tota elaborada per mi

I. Allegro con spirito

El primer moviment, i l’obra en general comença amb un solo de guitarra. En escoltar-lo, em dóna la sensació com si estigués en un camp verd muntant a cavall a pas lleuger, i no és d’estranyar si estem parlant d’un Allegro con spirito. Als pocs compassos s’afegeixen les flautes i els fagots com a instruments de l’orquestra que més destaquen, i també les cordes fent pizzicatto. Seguidament, les cordes fan el mateix motiu amb el qual havia començat la guitarra, amb un crescendo que dóna pas a un tema B, en el qual s’afegeixen la majoria dels instruments de vent on destaquen les trompetes. L’orquestra queda en tacet i sona la guitarra, fins que s’hi torna a afegir la flauta, i ara els oboès fan el joc de “pregunta – resposta” amb altres instruments. El que podem destacar fins aquí és que ja se’ns ha presentat un tema amb un caràcter molt espanyol. És un tema lleuger però demostra el virtuosisme de la guitarra, tant amb els matisos, com amb els contrastos que fa, i els passatges de virtuosisme. Després d’una mini cadència de la guitarra, entren les cordes, i aquest cop amb un solo de cello, al qual la guitarra li contesta amb el tema principal, tot i que hi afegeix variacions que són contestades pels violins i més tard per les flautes. Cap al lluny, se senten les trompes, intentant un cop més l’efecte eco. Després d’això, l’orquestra modula a to menor que ens fa treure el costat més apassionat de cadascun, ja que juga amb els matisos i el virtuosisme. El tema es repeteix constantment, a l’igual que el joc de pregunta – resposta. Més tard l’orquestra fa un forte en el qual sobresurten els motius interpretats per les trompetes, la guitarra solista, el repeteix.
Aquí us deixo el primer moviment, interpretat per Mattias Jacobsson. Vídeo extret de Youtube.com.

La informació ha estat tota elaborada per mi

El Concierto de Aranjuez

El Concierto de Aranjuez, va ser composat l’any 1939 per Rodrigo, a París. Va ser interpretat per primer cop el dia 9 de novembre de l’any 1940 a Barcelona amb un èxit sense precedents en els annals de la música d’Espanya. Sens dubte, és una de les obres de més èxit en tota la música espanyola.
El seu nom prové del famós i real lloc que es troba a 50 quilòmetres en el camí entre Madrid i Andalusia. Un dels llocs preferits pels Borbons.

Imatge extreta de Turismoenfotos.com. Podeu trobar-la clicant el seguent enllaç

 Tot i que el concert no és programàtic, és a dir, que no vol fer una descripció d’una cosa en concret, Rodrigo, el compositor tenia la intenció d’evocar un cert període en la vida d’Aranjuez, que abastava des del final del segle XVIII i el començament del segle XIX a les corts de Carlos IV i Fernando VII. L’època que intentava reflectir, estava caracteritzada per l’abundància de les majas i els toreros, i les típiques tunes.
A l’obra de Rodrigo, la guitarra, en ser l’instrument solista, actua com una veu d’oposició a l’orquestra, cosa que crea un efecte de contrast en la seva textura transparent i una mena de “lluentor” constant.
Consta de tres moviments, d’arrel nacionalista i forma clàssica; els dos extrems de caràcter rítmic espanyol, el central accentuadament melòdic, amb lluïment del solista i acompanyament discret per part de l’orquestra, dels quals faré una breu explicació:

•  I. Allegro con spirito: és un moviment animat, ja que el compàs es porta a u. 
• II. Adagio: és un moviment que consisteix en el diàleg de la guitarra amb els solistes instrumentals, que són el corn anglès, el fagot, l’oboè, la trompa i altres. 
•  III. Allegro gentile: aquest és el darrer moviment, i intenta evocar una dansa cortesa. Combina compassos de dos i de tres per a mantenir la música viva fins al final.

Rodrigo va dir de la seva pròpia obra que era: <<cenyit com una verònica i alat com una papallona>>. Va implicar tota una proclamació estètica compositiva. Sense poder considerar el Concierto de Aranjuez una obra a l’altura de la d’alguns músics de la “Generació dels Mestres o del 27”, les composicions de Rodrigo tenen llum pròpia en tota la llarga època del nacionalisme caticista, sent el millor compositor d’aquest grup d’autors.


Informació extreta de: Joaquín Rodrigo [enregistrament en àudio] (2000). Alemanya: Poligram

Música

Música, és un dels apartats d'aquest Projecte de Recerca. Podreu trobar informació relacionada amb:

• El Concierto de Aranjuez, on hi trobareu:
• L'obra
• Estructura de l'obra:
• I. Allegro con spirito
• II. Adagio
• III.Allegro gentile

• L'època
• Joaquín Rodrigo, el compositor
• Entrevista a Edwin Garcia González

• Niàgara, on hi trobareu:
• Trets bàsics de la pel·lícula
• Banda Sonora Original de la pel·lícula

• Antònia Font, on hi trobareu:
• Antònia Font
• Lamparetes
• Icebregs i guèisers

Podreu trobar de manera més fàcil aquesta informació clicant els enllaços.