“Les Muntanyes” de Joan Maragall

Aquest és un dels poemes de Joan Maragall, i l’aigua surt reflectida en ell.

L’autor, va néixer l’any 1860, a Barcelona. Va ser un poeta, escriptor i periodista català. A continuació hi ha un petit fragment del poema, el que parla de l’aigua, i una fotografia del poeta.

A l’hora que el sol se pon, Bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Part de dins de la canal He vist l’aigua virginal Venir del focs naixement A regalar-me la boca.

El poema de “Les Muntanyes” parla d’ ell, i explica que quan el sol és a punt de pondre’s, beu d’una font i assaboreix tots els secrets de la terra misteriosa. Diu que ha vist des de dins del canal, l’aigua venir des del fosc naixement a la seva boca.

La relació que hi trobo amb el meu treball és que hi apareixen les fonts naturals d’aigua a la muntanya, i a part, que l’aigua d’aquestes fonts prové de les aigües subterrànies que es troben a l’interior de la terra i surten cap a l’exterior.

“Poema sense acabar” de Joan Salvat-Papasseit

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per d’inconformisme, d’idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

En aquest poema es parla d’una font, perquè hi ha una descripció de la natura. Cada estrofa comença amb els versos “Quin doll d’aigua, la font” i és un poema optimista, que barreja la natura i l’amor.

‘’Un altre abril’’ de Màrius Torres

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, alsjardins,
oposant a la llum que ella no portaa dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirallfidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral•lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Màrius Torres, va néixer a Lleida, el 1910, va ser poeta. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. En l'actualitat és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX, i la seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà..

En aquest poema, Màrius Torres compara l’”aigua secreta” de la natura amb la seva tristesa. És la tristesa que li provoca segurament la malaltia i la solitud en el sanatori. Aquesta tristesa va canviant, no és sempre igual, i espera tenir “dies ben clars”.

El misteri de la illa de Tökland

El misteri de la illa de Tökland és un llibre escrit per l’escriptor de literatura infantil i juvenil Joan Manuel Gisbert. Va néixer l’any 1949 a la ciutat de Barcelona. Les seves obres han arribat a ser traduïdes a més de vint llengües, i ha estat guanyador d’alguns premis nacionals gràcies als seus llibres. Aquest últim any ha obtingut el Premio Literatura Sierra Oeste de Madrid com a autor consagrat.

Aquest llibre tracta d’un home milionari bastant estrany, Anastase Kazatzkian, que diu que ofereix cinc milions de dòlars, a la persona que aconsegueixi sortir guanyador d’un laberint que ha creat ell mateix, a l’illa de Tökland. Moltes persones interessades ho intenten, però ningú es prou bo per poder-ne sortir. Però alguns participants creen un grup, amb la intenció de poder passar totes les proves i aconseguir-ho. Sobretot, ho fan per assabentar-se de les raons que té Anastase per fer tot això. Perilloses i complicades proves els esperen a tots els participants que volen descobrir i emportar-se el tresor d’aquesta illa.

“El colom apunyalat i el brollador d’aigua” G.Apollinaire

El colom apunyalat i el brollador d’aigua

Dolces figures apunyalades. estimats llavis

florits. MIA MAREYE YETTE LORIE ANNIE i tu

MARIE. On sou vosaltres, oh noies joves

PERÒ prop d’un brollador d’aigua que plora i

que prega aquest colom s’extasia.

Tots els records propers

On són Raynal Billy Dalize?

Oh amics meus que heu marxat a la guerra

Els noms dels quals són malenconiosos

Es llancen vers el firmament

Com passes en una església

I les vostres mirades en l’aigua adormida

On és Cremnitz que es va comprometre

Moren malenconiosament

Potser ja han mort

On són els Braque i Max Jacob

De records la meva ànima n’és plena

Derain amb els ulls grisos com l’alba

El brollador plora per la meva pena

Els qui han marxat a la guerra al nord

mentrestant lluiten

Cau el vespre Oh mar sanglotant

Jardins on sagna abundantment el llorer rosa

flor guerrera

Guillaume Apollinaire (Roma 1880 - París 1918). Poeta avantguardista francès, fou un gran dinamitzador dels corrents artístics que nasqueren a començaments del segle XX. Els seus llibres de poemes, Alcohols publicat el 1913 i Cal·ligrames publicat el 1918 però escrit en bona part al camp de batalla enfront de l'enemic, el convertiren en un dels poetes francesos més importants de tots els temps. La seva poesia ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània.

Aquest poema té la forma d’una font d’aigua amb un colom a sobre. El colom simbolitza la pau, i està apunyalat perquè el poema esta escrit durant la 2n Guerra Mundial. Apollinaire parla de tots els amics que han desaparegut o mort durant la guerra. L’aigua li serveix per representar la pena, les llàgrimes: “el brollador plora per la meva pena”.

Imatge:http://webdelprofesor.ula.ve/humanidades/marmend/modulo2.htm

Mitologia grega

Aquest mite succeeix a l’oest d’Anglaterra, no molt lluny de la ciutat de Devon. En un bosc que molta gent creu que és sagrat i hi ha sants enterrats i Déus, trobem un munt de mites diferents relacionats amb els pous, els arbres que hi ha al voltant...Explica que molta gent segueix creient en això i van a portar ofrenes als altars i als llocs que creuen sagrats per alguna història.

La llegenda diu que abans, fa més de 100 anys, en aquell lloc hi brollava una aigua molt bona i molt pura, que provenia, segons ells, de la màgia de l’interior de la terra.

Com a resultat d’això, l’aigua ha tingut un paper destacat en mites, folklores i rituals sagrats en molts llocs del món i moltes cultures (sobretot en llocs àrids), on el més apreciat regal que tenen és aquest, l’aigua.

En aquesta història podem veure la importància de les aigües subterrànies, també des de l’antiguitat, quan de l’únic lloc d’on podrien treure l’aigua era d’aquests pous o de les fonts que sorgien gràcies a les aigües subterrànies.

Viatge al centre de la terra

Viatge al centre de la terra és un llibre escrit pel famós escriptor, Jules Verne, que va néixer l’any 1828 a Nantes i va estudiar a París. És dedicava a escriure novel·les d’aventures i ciència-ficció. També va escriure òperes i obres de teatre. És tan reconegut perquè quan va escriure aquests llibres de ciència-ficció va encertar molts nous avenços científics que es crearien després dels seus llibre d’aventures.

Viatge al centre de la terra és un dels llibres més famosos que té. Tracta d’un professor que un dia troba un mapa on diu com pot arribar al centre de la terra, i ell i el seu nebot Alex, decideixen intentar-ho. Per fer-ho contracten a un guia de muntanya anomenat Hans, perquè els acompanyi en aquest perillós viatge. Tot això succeeix a Islàndia. Aconsegueixen entrar al volcà i allí es troben amb un munt de perills diferents i moltes aventures estranyes.

Quan estaven dins de les entranyes de la terra busquen alguna font per poder beure, Hans, el guia, troba un torrent d’aigua sota les roques, aconsegueixen aigua però està a 100 graus de temperatura i l’han de deixar refredar. Més endavant, al matí següent, es troben al costat d’un mar, i construeixen una barca per travessar-lo. Durant la travessia es troben amb grans monstres marins. Aquestes són les parts on apareixen les aigües subterrànies en aquesta apassionant història de Jules Verne.

“Aigües de primavera” de Josep Carner

"Aigües de primavera” és un dels poemes del poeta català Josep Carner. També va néixer a Barcelona l’any 1884, va ser poeta, periodista, i també autor de teatre i traductor. Era conegut com, el Príncep dels poetes catalans.

Una part del poema “Aigües de primavera”:

Com sotgen, les flors novelles! Com dringuen aquests matins! Al riu de les aigües noves diuen que hi ha tres remolins: ”L’un molia or i plata, l’altre perles i robins, l’altre l’amor de les dames que captiven els fadrins”.

“Aigües de primavera” és un poema que tracta del canvi d’estació, quan deixem enrere l’hivern i comença la primavera. Parla de la neu que es desfà, de com floreixen les flors... La relació que li veig amb el meu projecte és en el moment que explica com l’aigua baixa pel riu, perquè aquest riu surt d’alguna espècie de font, i aquestes són part del meu treball.

La divina comèdia

La divina comèdia és un llibre escrit per Dante Alighieri, que va néixer l’any 1265 a Florència, és un autor conegut universalment.

Aquest llibre és la seva obra més coneguda, es considera l’obra més important de la literatura medieval d’Europa.

És un poema que parla sobre com era el món dels morts abans, en quines tres parts el dividien: Infern, Paradís i per últim Purgatori. L’obra explica el viatge de Dante, que ens diu que al mig de la seva vida va per mal camí. Llavors la dona que ell estimava, Beatriu, que era al cel, vol que ell faci aquest viatge pel món dels morts i així s’adoni que ha de canviar de vida. Per fer-ho li envia un guia, Virgili.

Les aigües subterrànies tenen un paper bastant important en aquest llibre, surten quan Dant és a punt d’entrar al regne dels morts, ho ha de fer dalt d’una barca juntament amb les ànimes dels que s’han mort i ha de travessar el riu Aqueront, un riu subterrani que separa el regne dels vius del regne dels morts.

Apocalipse Now

És una pel·lícula de l’any 1979, que es va fer als Estats Units, està dirigida per Francis Ford Coppola, un director de cinema molt reconegut.

Coppola va néixer el 7 d’abril de l’any 1939 a Detroit, Michigan. A part de director també és amo d’una empresa hostalera i guionista. Va estudiar teatre a la universitat de Hofstra, i després estudià filmatologia.

Ha estat guanyador de diferents premis Oscar, al millor guió original, al millor director, a la millor pel·lícula... A part, també ha guanyat Globus d’Or, i un ha estat per la pel·lícula que estic treballant ara, com a millor director. Aquesta pel·lícula ha rebut un Globus d’Or com a millor banda sonora, premis BAFTA també com a millor director, i per últim, al festival de Canes una Palma d’Or.

Francis Ford Coppola és el director de sagues molt reconegudes, com per exemple The Godfather (El padrí), també de pel·lícules com Outsiders (Rebels) protagonitzada per grans actors quan eren joves, com per exemple: Matt Dilon, Tom Cruise...

Aquesta pel·lícula tracta d’un capità anomenat Willard, un oficial dels serveis de intel·ligència del exercit d’Estats Units, a qui encomanen la missió, d’anar a Camboya, a la perillosíssima missió d’eliminar a Kurtz, un coronel que s’ha tornat boig. Les accions succeeixen a la selva, en un campament de caps tallats i cadàvers. Allí Kurtz, reina com si fos un buda sobre els membres d’una tribu, que l’adora com si fos el seu Déu.

La pel·lícula Apocalypse Now transcorre a la selva, enmig de molta vegetació i animals estranys. Hi apareix una cascada, la natura és molt important en aquesta pel·lícula, ja que la seva força influencia molt en el comportament dels personatges.

Imatges: http://raquelrodriguezarte.blogspot.com/2011/06/revision-de-apocalypse-now-fford.html