Material per a l'exposició

En els següents enllaços podrem trobar la primera part del tríptic, i la segona part.
I en aquest últim, trobarem l'enllaç per al cartell.

Les nostres fotografies

Com ja sabeu, hem hagut de fer unes fotos relacionades amb el nostre projecte de recerca. S'ha creat una carpeta d'imatges on podreu visualitzar-les. Només cal que cliqueu el següent enllaç. Recordeu que a aquesta carpeta sol s'hi podrà accedir si disposeu d'una conta de correu electrònic de Google. Si no en teniu, podeu veure-les aquí.

“Les Muntanyes” de Joan Maragall

Aquest és un dels poemes de Joan Maragall, i l’aigua surt reflectida en ell.

L’autor, va néixer l’any 1860, a Barcelona. Va ser un poeta, escriptor i periodista català. A continuació hi ha un petit fragment del poema, el que parla de l’aigua, i una fotografia del poeta.

A l’hora que el sol se pon, Bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Part de dins de la canal He vist l’aigua virginal Venir del focs naixement A regalar-me la boca.

El poema de “Les Muntanyes” parla d’ ell, i explica que quan el sol és a punt de pondre’s, beu d’una font i assaboreix tots els secrets de la terra misteriosa. Diu que ha vist des de dins del canal, l’aigua venir des del fosc naixement a la seva boca.

La relació que hi trobo amb el meu treball és que hi apareixen les fonts naturals d’aigua a la muntanya, i a part, que l’aigua d’aquestes fonts prové de les aigües subterrànies que es troben a l’interior de la terra i surten cap a l’exterior.

“Poema sense acabar” de Joan Salvat-Papasseit

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per d’inconformisme, d’idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

En aquest poema es parla d’una font, perquè hi ha una descripció de la natura. Cada estrofa comença amb els versos “Quin doll d’aigua, la font” i és un poema optimista, que barreja la natura i l’amor.

‘’Un altre abril’’ de Màrius Torres

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, alsjardins,
oposant a la llum que ella no portaa dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirallfidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral•lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Màrius Torres, va néixer a Lleida, el 1910, va ser poeta. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. En l'actualitat és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX, i la seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà..

En aquest poema, Màrius Torres compara l’”aigua secreta” de la natura amb la seva tristesa. És la tristesa que li provoca segurament la malaltia i la solitud en el sanatori. Aquesta tristesa va canviant, no és sempre igual, i espera tenir “dies ben clars”.

Biografia Jan Van Eyck

Amb l'acompanyament del seu germà Humber van crear l'escola dels Primitius Flamencs. Tos dos van neixer a Maaseik, a Limburg.

Van començar a treballar junts però Humbert va morir l'any 1426.
Jan va viure en un gran benestar econòmic gracies a les aportacions del rei Felip III

Els seus estils principals eren la immobilitat i l'hieratisme. Les seves preocupacions era la perfecció i el tractament de la llum.

Imatge: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/ca/Portrait_of_a_Man_in_a_Turban_%28Jan_van_Eyck%29_with_frame.jpg/220px-Portrait_of_a_Man_in_a_Turban_%28Jan_van_Eyck%29_with_frame.jpg

De les webs citades en la fitxa del tema.

El retaule de l' anyell místic.

Es troba a la catedral de Sant Bavó, Flandes. Es va estar traslladada a un altre lloc per raons de seguretat dins de la mateixa catedral.

El quadre el va començar a pintar Hubert van Eyck, que va morir l'any 1426 i el va acabar el seu germà més petit que ell, Jan van Eyck, qui es va proclamar autor de l'obra.

Des de aquell moment va apareixer la tradició de l'art medieval que es transformava en una oservació de la natura.

Aquest quadre te relació amb el meu treball perquè hi ha representada una font d'aigua.

Imatge: http://1.bp.blogspot.com/_wB6hIMN4cdI/TMtBTehjMuI/AAAAAAAAAEo/aIoCwXDIfOU/s1600/La_Adoracion_del_Cordero_Mistico.jpg

He tret l'informació de diferents webs.

El misteri de la illa de Tökland

El misteri de la illa de Tökland és un llibre escrit per l’escriptor de literatura infantil i juvenil Joan Manuel Gisbert. Va néixer l’any 1949 a la ciutat de Barcelona. Les seves obres han arribat a ser traduïdes a més de vint llengües, i ha estat guanyador d’alguns premis nacionals gràcies als seus llibres. Aquest últim any ha obtingut el Premio Literatura Sierra Oeste de Madrid com a autor consagrat.

Aquest llibre tracta d’un home milionari bastant estrany, Anastase Kazatzkian, que diu que ofereix cinc milions de dòlars, a la persona que aconsegueixi sortir guanyador d’un laberint que ha creat ell mateix, a l’illa de Tökland. Moltes persones interessades ho intenten, però ningú es prou bo per poder-ne sortir. Però alguns participants creen un grup, amb la intenció de poder passar totes les proves i aconseguir-ho. Sobretot, ho fan per assabentar-se de les raons que té Anastase per fer tot això. Perilloses i complicades proves els esperen a tots els participants que volen descobrir i emportar-se el tresor d’aquesta illa.

“El colom apunyalat i el brollador d’aigua” G.Apollinaire

El colom apunyalat i el brollador d’aigua

Dolces figures apunyalades. estimats llavis

florits. MIA MAREYE YETTE LORIE ANNIE i tu

MARIE. On sou vosaltres, oh noies joves

PERÒ prop d’un brollador d’aigua que plora i

que prega aquest colom s’extasia.

Tots els records propers

On són Raynal Billy Dalize?

Oh amics meus que heu marxat a la guerra

Els noms dels quals són malenconiosos

Es llancen vers el firmament

Com passes en una església

I les vostres mirades en l’aigua adormida

On és Cremnitz que es va comprometre

Moren malenconiosament

Potser ja han mort

On són els Braque i Max Jacob

De records la meva ànima n’és plena

Derain amb els ulls grisos com l’alba

El brollador plora per la meva pena

Els qui han marxat a la guerra al nord

mentrestant lluiten

Cau el vespre Oh mar sanglotant

Jardins on sagna abundantment el llorer rosa

flor guerrera

Guillaume Apollinaire (Roma 1880 - París 1918). Poeta avantguardista francès, fou un gran dinamitzador dels corrents artístics que nasqueren a començaments del segle XX. Els seus llibres de poemes, Alcohols publicat el 1913 i Cal·ligrames publicat el 1918 però escrit en bona part al camp de batalla enfront de l'enemic, el convertiren en un dels poetes francesos més importants de tots els temps. La seva poesia ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània.

Aquest poema té la forma d’una font d’aigua amb un colom a sobre. El colom simbolitza la pau, i està apunyalat perquè el poema esta escrit durant la 2n Guerra Mundial. Apollinaire parla de tots els amics que han desaparegut o mort durant la guerra. L’aigua li serveix per representar la pena, les llàgrimes: “el brollador plora per la meva pena”.

Imatge:http://webdelprofesor.ula.ve/humanidades/marmend/modulo2.htm

Homenatge a Picasso

És una obra de Antoni Tàpies de l'any 1981. Es tracta d'un cub de vidre laminat de 2.15m x 2.15m x 2.15m x 2.15m de costat que conte mobles com cadires, sofas i armaris que signifiquen la vida que Picasso a Barcelona. Els mobles són atravesats per una biga blanca que simbolitza la ciutat. Sobre de les bigues hi han teles blanques homenatjades per l'autor.
El cu esta envoltat per un estany de 11m que fa que sembli que suri.
Va ser restaurat el 2006.

Imatge: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/f7/Homenatge_a_Picasso.jpg/300px-Homenatge_a_Picasso.jpg

He tret l'informació de diferents webs citades en la fitxa sobre aquest tema.

Frases Fetes

Negar-se dins un got d'aigua : No saber deseixir-se de dificultats insignificants.
Nedar entre dues aigües: Obrar hàbilment mantenint-se entre dos partits
A flor d’aigua: En la superfície de l’aigua
Estar amb l'aigua (fins) al coll: Trobar-se en una situació desesperada
Foteu-ho a mar o foteu-ho a la bassa:  Llençar quelcom

Biografia Antoni Tàpies

ANTONI TÀPIES

És un pintor espanyol que tenia algunes obres que tenien algo que veure amb l'aigua. Als 22 anys va renunciar a la carrera de dret per dedicar-se de ple a la pintura, art que va abordar a través del collage utilitzant: fulles de periòdic, paper d'estany, entenimentades, i de pintures *terrosas que presenten *grattages (raspadures) i grafiti. En aquesta primera etapa de la seva vida crea, amb altres artistes i intel·lectuals catalans, el grup «*Dau al Set» (1948). Aquest moviment empara les seves primeres exposicions, que ja posaven de manifest el seu interès pel surrealisme.

Cap a 1949, renunciant a l'efecte de la matèria, es dedica a crear quadres en els quals predominen els tons grisos, encara que amb interrupcions d'importància variable de colors vius , i en els quals apareixen impressions tèxtils, signes, semicercles, triangle, i lletres deformades. En 1954, després d'impartir un curs d'art abstracte a la Universitat de Santander, dóna entrada de nou a la matèria y treballa els quadres amb argamassa, barrejant a l'oli marbre polvoritzat i usant pigments en pols dissolts en làtex, per retrobar la tradició secular d'un món fossilitzat, que en 1958 li va valer el premi Carnegie.

La seva etapa posterior a 1965 pertany a la neofiguración i a l'art pobre: arpilleras, objectes rústics i objectes quotidians es fonen en una obra que va arribar a aconseguir difusió universal com las obres de Matèria grisa en forma de barret, 1966; Tres cadires, 1967; Dues creus, 1967, Dias de Agua. En la dècada dels setanta, les seves «escultures en l'espai» fan que els objecte com les fustes assemblades, cadires, robes, llibres cremats), fins llavors estampat en buit o modelatge en relleu en l'espessor de la matèria, se surti de la tela per immobilitzar-ho en l'espai i donar-li una realitat més aspra. En aquest aspecte Tàpies comunica a l'art pobre una càrrega emocional molt important.

Imatge: http://2.bp.blogspot.com/-w6bxZVo_a3c/TzKTPvePQVI/AAAAAAAABeg/AbAsOjfJeI4/s1600/060212antonit.jpg

He tret l'informció de webs citades en la fitxa sobre aquest tema.

Icebergs i guèisers

Aquesta és la lletra del tema que més ens interessa del disc dels Antònia Font. Es titula Icebergs i guèisers. A continuació teniu el vídeo i més a baix la lletra. Vídeo extret de Youtube.com.

Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap als oceans.
(icebergs)
Molt abans que habitassin sa Terra es éssers humans,
no hi havia ningú per mirar-les, només crustacis i algues.
(icebergs)
Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons,
mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida.

Som davant ses portes de l’infern,
m’és igual la mar infinita navegant a dins sa fosca,
som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
davallant mil·límetres cap als oceans.
(guèisers)
Un piano caient de s’Empire State Building,
era tonta i rosseta, segons s’al·lot, sa jugueta.

Som davant ses portes de l’infern,
plataformes de petroli amb diàmetres enormes.
Som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Som davant ses portes de l’infern,
rodejat de flamarades molt amunt a dins ses ombres.
Som a ses portes de l’infern per tu
i tenc plans de futur.

Lamparetes

Lamparetes és l’últim disc creat pels Antònia Font. Consta de 14 temes, els següents: 

1. Me sobren paraules 
2. Coses modernes 
3. Islas Baleares 
4. Abraham Lincoln 
5. Clin Eastwood 
6. Icebergs i guèisers 
7. Calgary 88 
8. Pioners 
9. Boreal 
10. Es canons de Navarone 
11. Carreteres que no van enlloc 
12. Es far de Ses Salines 
13. Sospitosos 
14. Minutos musicales

Imatge extreta de GQ.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Antònia Font

El grup de música Antònia Font, és un grup mallorquí on tothom que els coneix sap d’ells que la imaginació és el seu fort, i sempre tenen el tema dels astronautes molt presents. La seva primera aparició va ser l’any 1997 amb una maqueta, més tard començaren a ser coneguts. No tenen un estil musical ben definit, ja que s’adapten lliurement a qualsevol estil.
Actualment, compten amb 7 àlbums, aquest són: Antònia Font (1999), A Rússia (2001), Alegria (2002), Taxi (2004), Batiscafo Katiuscas (2006), Coser i cantar (2007) i Lamparetes (2011).
Els Antònia Font són:

• Jaume Manresa: teclat
• Joan Miquel Oliver: compositor, guitarra i veu
• Joan Roca: baix
• Pau Debon: veu
• Pere Debon: bateria

Imatge extreta de Sonabe.wordpress.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Banda Sonora de la pel·lícula Niàgara

La banda sonora de la pel•lícula Niàgara, va ser composada per l’americà Sol Kaplan, el nom real era Solomon. Va néixer el dia 9 d’abril de l’any 1919 i va morir amb setanta – un anys el 14 de novembre del 1990, a causa d’un càncer. Ell va ser un pianista concertista, però al 1941 va començar a escriure música per a pel•lícules de Hollywood. Amb tan sols 34 anys va crear la banda sonora de la pel•lícula que treballem: Niàgara. Tot i que segur que no el coneixem com al famós John Williams, he de dir que va ser el compositor de produccions com Star Trek o Titanic.

Imatge extreta de Lastfm.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

La banda sonora de la pel•lícula Niàgara té una durada aproximada de 62 minuts en total. I, consta de 18 temes, aquests són:
1) Main title
2) Early morning
3) The walk
4) Rose and Patrick
5) The toy
6) The telephone call
7) The photograph
8) The body
9) The murder
10) The second call
11) The bells
12) Strangled
13) Remorse
14) The elevator
15) The ruse
16) The innocent girl
17) Kiss
18) Finale

A continuació, us deixo amb un minut i poc més perquè pogueu saborejar Niàgara. Vídeo extret de Youtube.com.

Informació extreta de IMDb

Trets bàsics de la pel·lícula Niàgara

La pel•lícula Niàgara, va ser estrenada l’any 1953. Va ser feta als Estats Units d’Amèrica per el director de cinema Henry Hathaway i produïda per Charles Brackett. Els protagonistes d’aquesta van ser Joseph Cotten, Jean Peters, Max Showalter, Denis O’Dea, Richard Allan i la famosa Marilyn Monroe.
Diu l’argument que tracta d’una parella que va a passar les vacances en un motel prop de les cascades del Niàgara. Des d’aquell moment, la seva relació va empitjorant. També coneixen uns veïns “d’habitació” i entre tots descobreixen parts l’un de l’altre que no coneixien.

Imatge extreta de Es.paperblog.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç.

Jo, m'encarrego de fer un anàlisi de la Banda Sonora, no obstant, si en voleu més informació, relacionada amb la pel·lícula, podeu trobar-ne al PowerPoint que ha fet la meva companya Maria Benaiges, clicant el següent enllaç.
Pels que entenguin l'anglès, podeu mirar el tràiler de la pel·lícula. Vídeo extret de Youtube.com.

Informació extreta de Wikipèdia

Entrevista a Edwin Garcia González

Imatge extreta de Facebook.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç

A la setmana cultural del conservatori de música de Reus, va venir a fer una masterclass, el guitarrista Edwin García González. Ell va néixer a Colòmbia i va graduar-se a la Pontificia Universidad Javeriana de Colòmbia en Interpretació de Guitarra Clàssica. Més tard, es va especialitzar en el Grau Superior d’Instruments Antics de Corda polsada a l’ESMuC. Participa en formacions musicals com La Villanesca, a Lyon i Basilea; La Dispersione, a Algèria; l’ensemble l’Academia degli Animosi i Ripieno de Consort, de Barcelona; Eco de Indias, grup d’Amsterdam i l’Ensemble Alba Sonora de Bogotà, del qual n’és membre fundador, director i intèrpret.
Ha enregistrat diversos treballs discogràfics com Y toda la pena es aire, Romances, villancicos, Tonos y danzas del Renacimiento y Barroco Español, Del Mar del Alma i ha participat en l’òpera La Calisto, a l’Academia della Musica di Milano, i com a músic en escena en una obra teatral de Lope de Vega amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico de España.
Ha estat professor a la Universidad de Cundinamarca, de Colòmbia, a la Pontificia Universidad Javeriana de Bogotà i actualment, imparteix classes a l’Escola del Palau de la Música Catalana.
Abans de llegir l’entrevista, només m’agradaria destacar una cosa, i és que, s’ha de tenir en compte que l’Edwin, tot i que està llicenciat en guitarra clàssica, bàsicament es dedica a la guitarra barroca i, que l’entrevista canvia molt si es fa a un guitarrista que es dedica al clàssic que al barroc. Amb tot això, comencem.
1) Has tocat mai el Concierto de Aranjuez? Et va agradar?
Podria dir que sí i que no, ja que no l’he tocat de solista amb una orquestra, però sí que el vaig tocar a una audició amb acompanyament pianístic, tot i que solament vaig tocar el primer moviment. Sí, m’agrada molt.
2) Quina és la part, o moviment que més t’agrada? I el que menys?
Em basaré amb moviments: el moviment que més m’agrada és el segon; i, el que menys, el tercer.
3) Tens alguna cosa a afegir, anècdota o fins i tot “sentiment especial” envers al Concierto de Aranjuez?
Jo crec que si a algú li preguntés si coneix un concert de guitarra, més d’un cinquanta per cent et diria: sí, el Concierto de Aranjuez. Considero què és una obra molt maca, però molt coneguda i massa tocada i, quan molta gent toca una obra, se’n fan moltes versions i ja no té aquella essència del principi. Hi ha moltes més obres de Rodrigo que són ben maques i ningú les coneix, i ell va composar moltes obres, cosa per la qual considero que se l’hauria de valorar pel compositor què és i no simplement pel Concierto de Aranjuez. Una obra que a mi especialment m’agrada molt i és de Rodrigo és la Fantasía para un Gentil Hombre.
4) Quina importància creus que té el Concierto de Aranjuez en el món guitarrístic? I en el de la música en general?
Jo crec que si ets guitarrista, com a mínim, l’has de conèixer; en algun punt de la teva carrera musical t’hi has d’apropar. I ara, no solament en el món de la música, sinó que també en el de la vida en general s’ha utilitzat molt, tant en el cine com en el teatre. I, és peculiar que Rodrigo va composar el segon moviment quan van morir les seves dues filles, cosa que li dóna un toc molt especial.
5) Coneixes alguna relació del Concierto de Aranjuez amb les fonts, els déus i les aigües subterrànies?
No, mai n’he sentida cap i mai ho pensaria.
 

Bé, doncs fins aquí l’entrevista a Edwin García González. Va ser un plaer que em rebés amb els braços oberts i que no em posés cap tipus d’impediment.

Joaquín Rodrigo, el compositor

Imatge extreta de Maniadb.com. Podeu trobar-la clicant el següent enllaç

Joaquín Rodrigo Vidre va néixer el 22 de novembre de l’any 1901 a Sagunt.
Per mala sort, als tres anys d’edat, perd la visió. Però això no va ser cap obstacle que impedís que als vuit anys s’iniciés en la música, estudiant piano, violí i llenguatge musical a València, on més tard va estudiar harmonia i composició amb professors de renom com Francisco Antich, Enrique Gomá i Eduardo Chavarri.
Va ser el 1923 l’any en el que s’inicià en la composició. L’any 1927, va estudiar composició amb el mestre Paul Dukas, a l’escola de música de París. En aquella època, va ser quan es va començar a donar a conèixer com a pianista i compositor, un pas clau per a fer-se amic de Ravel, Milhaud, Honneger, Stravinsky i Manuel de Falla. Sis anys després, al 1933, es casa amb Victoria Kamhi, una pianista turca.
El 1940, es consolida musicalment, estrenant la seva gran obra, El Concierto de Aranjuez. Ell deia que estava ambientada en el neocaticisme, en el qual hi continuava havent les formes típiques clàssiques, però que hi incorporava elements que unien la tradició espanyola amb la d’aquells temps. Un tipus d’estil autèntic i propi.
Algun exemple d’altres obres seves són el Cántico de la esposa o Cuatro madrigales amatorios.
En el moment en què va estrenar l’obra, se li van anar donant diversos homenatges, honors, distincions, premis i festivals com ara: membre numerari de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, a l’any 1950; Premi Doctor Honoris Causa per diverses universitats d’Espanya i de l’estranger; també va rebre, entre altres, la Gran Creu de l’Ordre d’Alfons X el Savi, a l’any 1953; la Legió d’Honor concebuda pel Govern francès, a l’any 1963; la Gran Creu del Mèrit Civil, a l’any 1966; el premi de la Fundació Guerrero, a l’any 1990 i per últim, a l’any 1996, el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
Va morir el dia 6 de juliol de l’any 1999 a la ciutat de Madrid.


Informació extreta de la pàgina web oficial de Joaquin Rodrigo.

L'època

Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola, la màxima figura musical, que ens queda a Espanya és la del compositor sevillà Joaquín Turina, ja que Manuel de Falla va marxar. Turina no aportarà gaire cosa en aquest període, per això i un clima d’exaltació patriòtica entre els guanyadors de la guerra, ressorgeix el nacionalisme, que s’estava esvaint. Tot i que no hi és, Falla seguirà present, però busquen en les “arrels” postfallistes, cosa que suposa retornar al caticisme, que en molts casos, té arrels en les sarsueles. El caticisme suposa una injecció vital al neoclassicisme, ja que les referències que tenim van des de l’edat literària castissa per excel•lència, la d’un segle XVIII vist a través d’una barreja d’aristocràcia, tauromàquia, saraus i guitarreo.

Hi ha una bona quantitat de compositors que composen en aquest estil. Però no hi ha dubte que el període està dominat per una figura que, tot i els seus avantatges i inconvenients, no podem negar que va ser un músic important en el panorama musical espanyol del segle XX. Estem parlant un altre cop de Joaquín Rodrigo.


Informació extreta de: Gómez Amat, Carlos, Historia de la música española. Madrid: Alianza editorial

III. Allegro gentile

L’últim moviment d’aquest concert comença amb un ritme que ens incita a ballar, donat el seu ritme ternari. L’orquestra s’uneix amb un forte i amb la mateixa intenció. Joc de pregunta – resposta, com s’ha observat durant tot el concert. Aquest moviment em suggereix un tipus de dansa, on, de la manera tan senzilla que ho toca el guitarrista, no ho notem, però presenta un virtuosisme excepcional, ja que és un moviment per a no parar, perquè a la mínima que no siguis constant, pot desfer-se tot. Les flautes juguen molt amb la guitarra, i les cordes presenten amb abundància pizzicato, cosa normal per a donar lleugeresa al moviment. De cop, les trompes es fan notar, a l’igual que les trompetes, però retorna el caràcter lleuger de la guitarra, les fustes i les cordes. Podem sentir uns passatges de guitarra realment difícils, i l’acompanyament no es queda enrere, amb la dificultat afegida que ha de ser simplement com una remor, ja que el que s’ha de notar és la guitarra, però tenen molts ornaments i passatges complicats. El moviment acaba sense cap tipus de ritardando, simplement amb la senzillesa amb el qual ha començat.

A continuació, us deixo amb la versió del tercer moviment interpretada per Juan Manuel Cañizares i la Berliner Philarmoniker, amb Simon Rattle a la batuta.

La informació ha estat tota elaborada per mi

II. Adagio

El segon moviment, comença amb un rasgueig constant de la guitarra amb acompanyament de les “cordes baixes” (violoncels i contrabaixos). Tot seguit, el corn anglès fa un solo amb to menor, al qual, al següent compàs, s’hi afegeixen els violins primers. Mentretant, la solista segueix amb el rasgueig fins que als pocs compassos el corn anglès acaba el seu solo,que vindria a ser el tema A; el continua, de mateixa manera la guitarra, introduint el mateix tema amb variacions, és a dir, A’, i els violins primers segueixen acompanyant. Alguns instruments de la secció de vents s’incorporen en l’acompanyament. Al final de la presentació del tema principal amb la guitarra, sonen les trompes fent l’efecte d’eco, mentre el corn anglès torna a fer el seu solo. D’aquesta manera doncs, podem veure que aquí està interactuant la guitarra i el corn anglès amb la típica forma “pregunta – resposta”. En acabar el segon solo del corn anglès, s’afegeixen els violins segons, les violes i la secció de vent, amb un tema més càlid, amb més “emoció”, per part de la guitarra i l’orquestra; l’obra començava amb un piano, i fins a aquest moment, que s’ha derivat a un mezzoforte. Quan altre cop acaba el solo de la guitarra, els violoncels s’introdueixen de manera molt propera, més tard s’uneixen els violins amb la mateixa intencionalitat  i a semblança d’ells, continuen el primer oboè amb la primera flauta; i, com sempre la guitarra respon a la pregunta, que en aquest cas la feien l’oboè i la flauta. Aquest tema ja vindria a ser la B. Quan la guitarra acaba, responen els fagots de la mateixa manera que ho ha fet aquesta anteriorment i, ara es combina el joc de la “pregunta – resposta” amb la guitarra i els dos fagots. En aquesta part ja comença a sortir el tema C; des del tema B, podem apreciar que se’ns comença a presentar un major virtuosisme per part de l’intèrpret solista. A continuació, el joc anterior entre guitarra i fagots passa a ser guitarra amb tutti d’orquestra, fins que l’instrument solista passa a ser la trompa i “es va passant la pilota” a altres solistes com l’oboè. L’orquestra fa un tacet i entra la guitarra solista, a manera de cadència. Quan la guitarra acaba, entren les cordes i l’oboè, on aquest darrer és el que destaca. Comencem el tema D, un tema que entra de manera misteriosa quan ho fa la guitarra mostrant el seu virtuosisme. El tema alterna l’oboè amb un tema A’ i la guitarra amb el tema nou, el D. L’orquestra fa el primer forte, podríem dir apasionatto, on, al final queda un eco amb els clarinets i els fagots; la guitarra torna a fer una cadència. El moviment va repetint un esquema similar al que tenim ara fins que el solista fa una cadència final, després el tema es repeteix a poc a poc, com si s’anés esvaint, s’acaba, aquest fragment que a mi, em fa posar els pèls de punta.

A continuació, podreu gaudir de la guitarrista Kaori Muraji, gran intèrpret, sobretot, a part del seu gran virtuosisme, per la seva expressivitat. Vídeo extret de Youtube.com.

La informació ha estat tota elaborada per mi

I. Allegro con spirito

El primer moviment, i l’obra en general comença amb un solo de guitarra. En escoltar-lo, em dóna la sensació com si estigués en un camp verd muntant a cavall a pas lleuger, i no és d’estranyar si estem parlant d’un Allegro con spirito. Als pocs compassos s’afegeixen les flautes i els fagots com a instruments de l’orquestra que més destaquen, i també les cordes fent pizzicatto. Seguidament, les cordes fan el mateix motiu amb el qual havia començat la guitarra, amb un crescendo que dóna pas a un tema B, en el qual s’afegeixen la majoria dels instruments de vent on destaquen les trompetes. L’orquestra queda en tacet i sona la guitarra, fins que s’hi torna a afegir la flauta, i ara els oboès fan el joc de “pregunta – resposta” amb altres instruments. El que podem destacar fins aquí és que ja se’ns ha presentat un tema amb un caràcter molt espanyol. És un tema lleuger però demostra el virtuosisme de la guitarra, tant amb els matisos, com amb els contrastos que fa, i els passatges de virtuosisme. Després d’una mini cadència de la guitarra, entren les cordes, i aquest cop amb un solo de cello, al qual la guitarra li contesta amb el tema principal, tot i que hi afegeix variacions que són contestades pels violins i més tard per les flautes. Cap al lluny, se senten les trompes, intentant un cop més l’efecte eco. Després d’això, l’orquestra modula a to menor que ens fa treure el costat més apassionat de cadascun, ja que juga amb els matisos i el virtuosisme. El tema es repeteix constantment, a l’igual que el joc de pregunta – resposta. Més tard l’orquestra fa un forte en el qual sobresurten els motius interpretats per les trompetes, la guitarra solista, el repeteix.
Aquí us deixo el primer moviment, interpretat per Mattias Jacobsson. Vídeo extret de Youtube.com.

La informació ha estat tota elaborada per mi

El Concierto de Aranjuez

El Concierto de Aranjuez, va ser composat l’any 1939 per Rodrigo, a París. Va ser interpretat per primer cop el dia 9 de novembre de l’any 1940 a Barcelona amb un èxit sense precedents en els annals de la música d’Espanya. Sens dubte, és una de les obres de més èxit en tota la música espanyola.
El seu nom prové del famós i real lloc que es troba a 50 quilòmetres en el camí entre Madrid i Andalusia. Un dels llocs preferits pels Borbons.

Imatge extreta de Turismoenfotos.com. Podeu trobar-la clicant el seguent enllaç

 Tot i que el concert no és programàtic, és a dir, que no vol fer una descripció d’una cosa en concret, Rodrigo, el compositor tenia la intenció d’evocar un cert període en la vida d’Aranjuez, que abastava des del final del segle XVIII i el començament del segle XIX a les corts de Carlos IV i Fernando VII. L’època que intentava reflectir, estava caracteritzada per l’abundància de les majas i els toreros, i les típiques tunes.
A l’obra de Rodrigo, la guitarra, en ser l’instrument solista, actua com una veu d’oposició a l’orquestra, cosa que crea un efecte de contrast en la seva textura transparent i una mena de “lluentor” constant.
Consta de tres moviments, d’arrel nacionalista i forma clàssica; els dos extrems de caràcter rítmic espanyol, el central accentuadament melòdic, amb lluïment del solista i acompanyament discret per part de l’orquestra, dels quals faré una breu explicació:

•  I. Allegro con spirito: és un moviment animat, ja que el compàs es porta a u. 
• II. Adagio: és un moviment que consisteix en el diàleg de la guitarra amb els solistes instrumentals, que són el corn anglès, el fagot, l’oboè, la trompa i altres. 
•  III. Allegro gentile: aquest és el darrer moviment, i intenta evocar una dansa cortesa. Combina compassos de dos i de tres per a mantenir la música viva fins al final.

Rodrigo va dir de la seva pròpia obra que era: <<cenyit com una verònica i alat com una papallona>>. Va implicar tota una proclamació estètica compositiva. Sense poder considerar el Concierto de Aranjuez una obra a l’altura de la d’alguns músics de la “Generació dels Mestres o del 27”, les composicions de Rodrigo tenen llum pròpia en tota la llarga època del nacionalisme caticista, sent el millor compositor d’aquest grup d’autors.


Informació extreta de: Joaquín Rodrigo [enregistrament en àudio] (2000). Alemanya: Poligram

Música

Música, és un dels apartats d'aquest Projecte de Recerca. Podreu trobar informació relacionada amb:

• El Concierto de Aranjuez, on hi trobareu:
• L'obra
• Estructura de l'obra:
• I. Allegro con spirito
• II. Adagio
• III.Allegro gentile

• L'època
• Joaquín Rodrigo, el compositor
• Entrevista a Edwin Garcia González

• Niàgara, on hi trobareu:
• Trets bàsics de la pel·lícula
• Banda Sonora Original de la pel·lícula

• Antònia Font, on hi trobareu:
• Antònia Font
• Lamparetes
• Icebregs i guèisers

Podreu trobar de manera més fàcil aquesta informació clicant els enllaços.