El Salto del Ángel

El Salto del Ángel, és un salt d’aigua o cascada que es troba al sud – est de Veneçuela, a l’estat de Bolívar. És la cascada més gran del món, ja que fa 979 metres d’alçada, i, 807 metres de caiguda interrompuda. Aquest salt, té origen a l’Auyantepuy, un dels tepuys més famosos turísticament.

Ens preguntarem, que són els tepuys: els tepuys, són altiplanys (pla extens situat a una altura considerable sobre el nivell del mar) característiques i abundants a Veneçuela, Guyana, Colòmbia i Brasil. Aquest salt, també és conegut com Kerepakupai – Vena, que significa “salt del lloc més profund” en idioma pemó o pemong, de la família dels idiomes caribenys.  El Salto del Ángel, el podem trobar al Parc Nacional Canaima, un parc nacional des del 12 de juny de 1962 i que, al 1994 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És considerat el sisè parc nacional més gran del món.

Imatge extreta de Elcorreo.com. Podeu trobarla clicant el següent enllaç

Informació extreta de La Gran Sabana

Mitologia grega

Aquest mite succeeix a l’oest d’Anglaterra, no molt lluny de la ciutat de Devon. En un bosc que molta gent creu que és sagrat i hi ha sants enterrats i Déus, trobem un munt de mites diferents relacionats amb els pous, els arbres que hi ha al voltant...Explica que molta gent segueix creient en això i van a portar ofrenes als altars i als llocs que creuen sagrats per alguna història.

La llegenda diu que abans, fa més de 100 anys, en aquell lloc hi brollava una aigua molt bona i molt pura, que provenia, segons ells, de la màgia de l’interior de la terra.

Com a resultat d’això, l’aigua ha tingut un paper destacat en mites, folklores i rituals sagrats en molts llocs del món i moltes cultures (sobretot en llocs àrids), on el més apreciat regal que tenen és aquest, l’aigua.

En aquesta història podem veure la importància de les aigües subterrànies, també des de l’antiguitat, quan de l’únic lloc d’on podrien treure l’aigua era d’aquests pous o de les fonts que sorgien gràcies a les aigües subterrànies.

Viatge al centre de la terra

Viatge al centre de la terra és un llibre escrit pel famós escriptor, Jules Verne, que va néixer l’any 1828 a Nantes i va estudiar a París. És dedicava a escriure novel·les d’aventures i ciència-ficció. També va escriure òperes i obres de teatre. És tan reconegut perquè quan va escriure aquests llibres de ciència-ficció va encertar molts nous avenços científics que es crearien després dels seus llibre d’aventures.

Viatge al centre de la terra és un dels llibres més famosos que té. Tracta d’un professor que un dia troba un mapa on diu com pot arribar al centre de la terra, i ell i el seu nebot Alex, decideixen intentar-ho. Per fer-ho contracten a un guia de muntanya anomenat Hans, perquè els acompanyi en aquest perillós viatge. Tot això succeeix a Islàndia. Aconsegueixen entrar al volcà i allí es troben amb un munt de perills diferents i moltes aventures estranyes.

Quan estaven dins de les entranyes de la terra busquen alguna font per poder beure, Hans, el guia, troba un torrent d’aigua sota les roques, aconsegueixen aigua però està a 100 graus de temperatura i l’han de deixar refredar. Més endavant, al matí següent, es troben al costat d’un mar, i construeixen una barca per travessar-lo. Durant la travessia es troben amb grans monstres marins. Aquestes són les parts on apareixen les aigües subterrànies en aquesta apassionant història de Jules Verne.

“Aigües de primavera” de Josep Carner

"Aigües de primavera” és un dels poemes del poeta català Josep Carner. També va néixer a Barcelona l’any 1884, va ser poeta, periodista, i també autor de teatre i traductor. Era conegut com, el Príncep dels poetes catalans.

Una part del poema “Aigües de primavera”:

Com sotgen, les flors novelles! Com dringuen aquests matins! Al riu de les aigües noves diuen que hi ha tres remolins: ”L’un molia or i plata, l’altre perles i robins, l’altre l’amor de les dames que captiven els fadrins”.

“Aigües de primavera” és un poema que tracta del canvi d’estació, quan deixem enrere l’hivern i comença la primavera. Parla de la neu que es desfà, de com floreixen les flors... La relació que li veig amb el meu projecte és en el moment que explica com l’aigua baixa pel riu, perquè aquest riu surt d’alguna espècie de font, i aquestes són part del meu treball.

La divina comèdia

La divina comèdia és un llibre escrit per Dante Alighieri, que va néixer l’any 1265 a Florència, és un autor conegut universalment.

Aquest llibre és la seva obra més coneguda, es considera l’obra més important de la literatura medieval d’Europa.

És un poema que parla sobre com era el món dels morts abans, en quines tres parts el dividien: Infern, Paradís i per últim Purgatori. L’obra explica el viatge de Dante, que ens diu que al mig de la seva vida va per mal camí. Llavors la dona que ell estimava, Beatriu, que era al cel, vol que ell faci aquest viatge pel món dels morts i així s’adoni que ha de canviar de vida. Per fer-ho li envia un guia, Virgili.

Les aigües subterrànies tenen un paper bastant important en aquest llibre, surten quan Dant és a punt d’entrar al regne dels morts, ho ha de fer dalt d’una barca juntament amb les ànimes dels que s’han mort i ha de travessar el riu Aqueront, un riu subterrani que separa el regne dels vius del regne dels morts.

Sobreexplotació i contaminació

La sobreexplotació de un aqüífer es produeix quan hi ha un ràpid consum del aigua i la capacitat de recàrrega és lenta, això acostuma a passar en els temps de sèquia. L’altre problema principal és la contaminació, està generada per les activitats urbanes, industrials i agrícoles. Apareix de forma lenta en grans àrees, provocada per el ús excessiu de fertilitzants, nitrats i pesticides, també per la invasió de aigües salines, etc... A vegades també és culpa de les instal•lacions contaminats que es troben al costat de les aigües, abocadors de residus urbans o industrials molt contaminants, gasolineres, fosses sèptiques...
El procés de descontaminació d’un aqüífer és lent, degut al ritme de la renovació de les aigües subterrànies. Un cop contaminades, la seva depuració és complicada, lenta i costosa. Els processos de depuració són limitats, consisteixen en filtrats a través del subsòl, processos naturals de neutralització, oxidació, reducció...
La millor manera de preservar els recursos subterranis es a través d’una gestió coordinada que garantitza la explotació racional, realitzant controls sobre la qualitat de les aigües i possibles focus contaminats.

El Cinema

CINEMA

View more presentations from mariabenaiges.