Material per a l'exposició

En els següents enllaços podrem trobar la primera part del tríptic, i la segona part.
I en aquest últim, trobarem l'enllaç per al cartell.

Les nostres fotografies

Com ja sabeu, hem hagut de fer unes fotos relacionades amb el nostre projecte de recerca. S'ha creat una carpeta d'imatges on podreu visualitzar-les. Només cal que cliqueu el següent enllaç. Recordeu que a aquesta carpeta sol s'hi podrà accedir si disposeu d'una conta de correu electrònic de Google. Si no en teniu, podeu veure-les aquí.

“Les Muntanyes” de Joan Maragall

Aquest és un dels poemes de Joan Maragall, i l’aigua surt reflectida en ell.

L’autor, va néixer l’any 1860, a Barcelona. Va ser un poeta, escriptor i periodista català. A continuació hi ha un petit fragment del poema, el que parla de l’aigua, i una fotografia del poeta.

A l’hora que el sol se pon, Bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Part de dins de la canal He vist l’aigua virginal Venir del focs naixement A regalar-me la boca.

El poema de “Les Muntanyes” parla d’ ell, i explica que quan el sol és a punt de pondre’s, beu d’una font i assaboreix tots els secrets de la terra misteriosa. Diu que ha vist des de dins del canal, l’aigua venir des del fosc naixement a la seva boca.

La relació que hi trobo amb el meu treball és que hi apareixen les fonts naturals d’aigua a la muntanya, i a part, que l’aigua d’aquestes fonts prové de les aigües subterrànies que es troben a l’interior de la terra i surten cap a l’exterior.

“Poema sense acabar” de Joan Salvat-Papasseit

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per d’inconformisme, d’idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

En aquest poema es parla d’una font, perquè hi ha una descripció de la natura. Cada estrofa comença amb els versos “Quin doll d’aigua, la font” i és un poema optimista, que barreja la natura i l’amor.

‘’Un altre abril’’ de Màrius Torres

Com una aigua secreta – que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre,
inútil als conreus, als llavis, alsjardins,
oposant a la llum que ella no portaa dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa. Ample mirallfidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral•lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel
els núvols, els ocells, les ànimes sens nombre.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
I el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, nomes,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Màrius Torres, va néixer a Lleida, el 1910, va ser poeta. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. En l'actualitat és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX, i la seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà..

En aquest poema, Màrius Torres compara l’”aigua secreta” de la natura amb la seva tristesa. És la tristesa que li provoca segurament la malaltia i la solitud en el sanatori. Aquesta tristesa va canviant, no és sempre igual, i espera tenir “dies ben clars”.

Biografia Jan Van Eyck

Amb l'acompanyament del seu germà Humber van crear l'escola dels Primitius Flamencs. Tos dos van neixer a Maaseik, a Limburg.

Van començar a treballar junts però Humbert va morir l'any 1426.
Jan va viure en un gran benestar econòmic gracies a les aportacions del rei Felip III

Els seus estils principals eren la immobilitat i l'hieratisme. Les seves preocupacions era la perfecció i el tractament de la llum.

Imatge: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/c/ca/Portrait_of_a_Man_in_a_Turban_%28Jan_van_Eyck%29_with_frame.jpg/220px-Portrait_of_a_Man_in_a_Turban_%28Jan_van_Eyck%29_with_frame.jpg

De les webs citades en la fitxa del tema.

El retaule de l' anyell místic.

Es troba a la catedral de Sant Bavó, Flandes. Es va estar traslladada a un altre lloc per raons de seguretat dins de la mateixa catedral.

El quadre el va començar a pintar Hubert van Eyck, que va morir l'any 1426 i el va acabar el seu germà més petit que ell, Jan van Eyck, qui es va proclamar autor de l'obra.

Des de aquell moment va apareixer la tradició de l'art medieval que es transformava en una oservació de la natura.

Aquest quadre te relació amb el meu treball perquè hi ha representada una font d'aigua.

Imatge: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjeiGyQVja17L86QHvzISc74M0TpA4JUN3jj2FonTMUJma0xBCGDDvhG5KQznJTNnDQfIJaK6jErqntVtYDOHseFu3aIZxm_TwBXcZavw93YvwGYo6500QaF2IS8n0AGTehA3TOEG___S8/s1600/La_Adoracion_del_Cordero_Mistico.jpg

He tret l'informació de diferents webs.